Acte Institucional 11 setembre

Autoritats, veïns, veïnes bon dia a tothom i benvinguts a l’Acte Institucional d’aquesta Diada.

Gràcies regidors per les vostres paraules.

Avui, celebrem la nostra Diada Nacional amb dues mirades ben diferents des de Catalunya. Uns ulls veuen aquest 11 de setembre com el d’un dia festiu qualsevol, lligat a uns fets històrics que van passar fa més de 300 anys. Un dia que alguns recorden amb certa nostàlgia però que no hi veuen cap nexe d’unió amb la situació actual del país i que no hi veuen cap condicionant en la manera de ser de la seva gent. Uns altres ulls, el veuen com un dia de reivindicació i de sortir al carrer per refermar la identitat col·lectiva. Però no tot és tan simple.

Si, és veritat, els fets van passar fa molts anys i la situació d’ara és, aparentment, diferent, tan social, com econòmica com políticament. La societat ha evolucionat molt des d’aleshores però pel que sembla, el que no ha evolucionat gaire és la relació d’interessos entre algunes parts de l’Estat Espanyol.

Interessos que sempre van lligats a una etiqueta anomenada dependència. Una dependència que fa desenes d’anys que es vol convertir en un cafè per a tots, per acabar d’una vegada amb aquestes voluntats de reconeixement, que exigeixen diverses nacionalitats, de la seva història, la seva llengua i les seves tradicions.

Estem passant per una crisis institucional molt gran. Hi ha un autèntic desgavell polític que ha optat per radicalitzar-se i voler-ho fer passar tot per la via judicial en comptes de seure i parlar. El diàleg i la negociació han desaparegut de l’esfera política ja fa molt de temps.

Si mirem amb perspectiva la situació global d’aquest país sembla que vulgui tornar més al conflicte permanent de segles enrere que a la voluntat de consolidar la jove democràcia que tenim. Una democràcia que mal ens pesi, ens va costar molt que arribés i que ha anat creixent. Creixent lentament, de manera fràgil i corrompuda. Al meu parer, molt llunyana d’altres països europeus que envegem maneres de fer però dels quals no volem aprendre.
Si la situació aquí és moguda, a la que posem l’ull als nostres veïns ens adonarem que plana un pessimisme alarmant. Ningú no sap què passarà però ningú n'espera res de bo. Sembla que ningú pugui fer res per aturar i invertir la tendència decadent dels grans centres de poder mundials: Estats Units, Xina, Regne Unit (amb el Brexit), Russia, etc.

Res no és previsible. Tampoc a Espanya. Portem cinc anys amb governs provisionals i amb una crisi institucional i econòmica reals que alguns partits polítics i mitjans de comunicació intenten dissimular sense èxit. Un exemple clar el tenim amb el serial de mai acabar de l’elecció del nou president del govern espanyol. Fa pocs dies un periodista publicava: Els vots i els suports cal guanyar-se'ls, ningú no te'ls regala i ningú no té l'obligació de donar-te'ls. Certament és així.

És igual a qui votis i qui ho digui, però no s’hauria d’admetre mai un discurs que no entén, ni admet, ni permet la diversitat de pensament, de comportament, d’ideologies, d’expressions, etc.

L’1 d’octubre va ser un èxit perquè la iniciativa del referèndum era una reivindicació estrictament democràtica i pacífica. La resposta de l’Estat va ser violenta i volgudament amenaçadora. Aquell va ser el moment en què les reivindicacions catalanes van recollir més simpaties arreu del món i l’Estat espanyol va mostrar la seva imatge més fosca.

L’empresonament dels líders independentistes ha estat una terrible injustícia i si el Tribunal Suprem fa condemnes desproporcionades i acarnissades, el desafecte de la societat catalana serà irreversible. Tothom tindrà clar que les estructures de l’estat s’han utilitzat per reprimir i castigar adversaris polítics i ideològics. I amb aquests companys no pots esperar res de bo.

Des del punt de vista de la dignitat democràtica, una sentència condemnatòria haurà d’enfrontar-se a la denúncia de la vulneració de drets fonamentals practicada per l’Estat. I si parlem de drets fonamentals, parlem de drets que afecten a tothom, no només els independentistes. La ciutadania ha de denunciar l’autoritarisme, la justícia de part, l’abús i la persecució de persones que no han comés cap acte violent. Aquesta ha de ser la resposta de la ciutadania i de les institucions compromeses amb els valors democràtics. Repeteixo, això afecta a tothom!
El verb acatar ha entrat en tromba des de fa pocs dies a les nostres orelles. Acatar demana fer fora la raó i posar en primer pla la submissió, conceptes del tot antagònics als principis del dret democràtic i a la declaració dels drets humans.

Hem de parlar estrictament de la defensa de drets i llibertats. Aquesta és la visió oberta, solidària, comprensible i susceptible de generar complicitats a Espanya, però sobretot a Europa. Judicialitzar la vida política catalana i la resolució d'un contenciós que és exclusivament polític és un dels errors més grans comesos per la política espanyola. Temps al temps que se n’adonin.

La lluita per la llibertat no s’acaba mai. Cal insistir-hi. Això encara no va d’independència, això va de democràcia. Avui, com fa molts anys, hem de sor¬tir al carrer com sem¬pre hem fet els cata¬lans, pacífica¬ment i democràtica¬ment. Això ens afecta a tots, perquè va de drets i lli¬ber¬tats. I els que no tenen llibertat són els presos polítics. Avui és el dia de sortir al carrer i demostrar al món allò que som i allò que volem ser com a país.

Per acabar, sols un fragment d’una cançó del grup Gossos, crec que molt apropiades per avui: ... corren paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.

Que passeu una molt bona Diada

Visca Cassà de la Selva i Visca Catalunya lliure.

Robert Mundet i Anglada
Cassà de la Selva, 11 de setembre de 2019