1 Estació del Ferrocarril
1892 - Eclèctic
El ferrocarril de via estreta de Sant Feliu de Guíxols es va construir per afavorir la puixant indústria
surera, que a Cassà de la Selva va tenir una incidència especial.
L’única instal·lació que s’ha conservat és l’estació, construïda el 1892, però han desaparegut un petit
edifici de serveis, la caseta de la brigada de Via i Obres, un cobert amb un moll de descàrrega i les
mateixes vies. Les estacions eren els equipaments més importants que es trobaven al llarg de la línia del
tren. L’interior es dividia en tres espais, que s'identificaven amb usos diferenciats: sala d'espera,
despatx de taquillatge i facturació, i habitatge.
La línia del ferrocarril es va aturar definitivament l'any 1969 i, a partir de 1990, l'edifici de l'antiga
estació, després de la seva rehabilitació, s’ha destinat a usos diferents: exposicions, sala polivalent i
oficines.
2 Can Nadal
1906 - Modernista
Manel Nadal va fer construir aquesta casa que s'envoltaria més endavant d'un frondós jardí amb diversitat
d'espècies. Les relacions entre els Nadal, fabricants i comerciants de taps i els Oller, fabricants de taps
de xampany, quedaren segellades amb el casament, l'any 1918, de Joaquim Nadal i Àngela Oller, matrimoni que
es va traslladar definitivament a aquesta casa, un cop acabada la Guerra Civil. L'any 1984 la casa va passar
a ser propietat municipal i l'any 1989 va entrar en funcionament com a Ajuntament.
El modernisme va coincidir amb una de les èpoques de creixement de la indústria surera i a Cassà està ben
representat. En aquesta casa s'utilitzen esquemes propis del modernisme i es troben referències a Domènech i
Montaner i Puig i Cadafalch.
La façana exterior no ha experimentat canvis en la decoració original, en la qual destaquen les
ornamentacions, els vitralls i els elements de forja, amb referències florals i medievals. En canvi a
l'interior els elements originals que s'han conservat, a part del sostre de l'antic menjador, avui sala de
plens, són els paviments de mosaic, l'arramblador de l'escala fet amb estucat amb elements florals i alguns
dels vitralls.
3 Màquina de tren i vagons
Del 1892 al 1969 una línia de ferrocarril de via estreta enllaçava la ciutat de Girona amb el port de Sant
Feliu de Guíxols i unia poblacions sureres importants. A banda de de l'impuls que va donar a la indústria
surera, la línia també va ser important per a la pagesia, ja que va comptar amb un nou mitjà de transport
per portar els productes als mercats, i també per al sector més lúdic, atès que s'organitzaven serveis
especials per assistir a les festes dels pobles del voltant.
Josep M. Bregante, poc després de la clausura de la línia, va adquirir una locomotora, un cotxe i un furgó
que havien estat construïts a Alemanya. La locomotora, que s'havia comprat l'any 1905, la número 6, és una
de les que va tancar la línia i comptava amb una caldera que solia gastar entre 8 i 10 kg de carbó per
quilòmetre. El cotxe i el furgó són del 1891. El cotxe era de viatgers i és del model A3; era un cotxe de
primera classe que posteriorment es va reconvertir en segona, amb la qual cosa va passar de tenir dotze
places entapissades de pell a tenir-ne setze en dos bancs de fusta. El furgó tenia la funció de transport
d'equipatges.
4 Fàbrica del Gas
1901 - Modernista
Notable exemple modernista d'arquitectura industrial. El 1896 la Societat d'electricitat de Cassà va demanar
construir aquest edifici per destinar-lo a l'enllumentat públic i l'any 1901 s'hi va instal·lar la Compañía
General de Alumbrado por Acetileno de Barcelona, que devia ser la que li va donar l'aspecte actual. De
l'exterior, en destaca el rètol de l'empresa, la ceràmica vidriada, les restes d'esgrafiat i la reixa
d'entrada per a carruatges, de forja amb decoració floral, realitzada per Antoni Planas (Serreta), de Cassà
de la Selva, el qual té altres exemples de reixes magnífiques a Cassà.
Aquesta empresa fabricava i subministrava gas acetilè per a l'enllumenat públic de Cassà, que substituïa
l'antic subministrament de petroli, tot i que ben aviat el gas acetilè va ser substituït per l'electricitat.
Per produir gas acetilè se submergien pedres de carbur amb aigua i per aquest motiu l'edifici disposa d'uns
grans soterranis que feien la funció de magatzem d'aigua.
Aquesta edificació tenia una xemeneia de 25 metres que donava a l'edifici un marcat caràcter industrial.
Dissortadament aquest element va ser enderrocat el 1937 per evitar els efectes d'un bombardeig.
5 Carrer Ample
A finals del segle XIX es va començar a construir el carrer Ample, dins el projecte d'urbanització de
Baudili Duran, que enllaçava el nucli antic del poble amb el ferrocarril. Un dels primers edificis que es va
construir en aquest carrer data del 1893, i és l'antic magatzem de can Duran (que posteriorment es va
utilitzar com a cinema) a la cantonada amb el carrer del Reverend J. Bosch. A partir d'aquest any es van
anar construint edificis amb cases modestes de planta i pis, les quals tenien petits tallers de taps de
suro, que al final es van anar convertint en habitatge. En aquest carrer queden exemples interessants de
l'arquitectura de finals del segle XIX i fins als anys vint del segle XX: can Cubó, can Vilahur, Can
Duran-Olivé, can Garoina (família Esteba), a l'esquerra, i can Ruscalleda, a la dreta, a la cantonada amb el
carrer del Raval. Aquí on estem situats, és can Cubó, d'estil noucentista, era la casa de Josep Pla, mestre
d'obres al qual es deuen gran part de les construccions de Cassà des de finals del segle XIX a les primeres
dècades del segle XX.
6 Casa dels canonges
Gòtic
Casa medieval desenvolupada en dues plantes. Presenta algunes reminiscències gòtiques. L'any 1900 va ser
profundament reformada i, per tant, de la façana originària se n'ha preservat poca cosa. Amb tot, es
conserva de l'antiga casa medieval un arc de carreus de pedra que correspondria a un antic pòrtic i una
finestra gòtica, actualment cega. Cal destacar, també, les obertures gòtiques de la planta pis, biforades,
amb arquets trilobulats i pilar central; la cornisa i l'acroteri d'obra. Possiblement hauria estat la casa
del sagristà, que tenia tant o més prestigi que el domer, i més endavant va ser coneguda com la casa dels
canonges atès que s'hi recollien els delmes corresponents a la seu de Girona.
7 carrer Major
El nucli antic de Cassà va patir una important transformació a causa de la indústria surera; al carrer Major
es varen reedificar algunes cases lligades amb el món industrial amb elements modernistes i eclèctics. Una
d'elles és aquesta casa, can Jubert, els propietaris de la qual també ho eren de la fàbrica Reliable
(1926-1996) i de la banca Jubert i Presas (1902-1957), l'oficina de la qual estava situada a la planta baixa
de l'edifici. A Cassà, de manera excepcional, a la primera meitat del segle XX hi havia dues banques, les
quals varen néixer per cobrir les necessitats financeres que tenien els empresaris surers. Aquesta casa
reformada en el 1928, pel mestre d'obres Josep Pla, compta amb una espectacular façana. En aquest mateix
carrer hi havia la casa modernista de can Menna (actualment desapareguda), on hi havia l'entrada a una
important fàbrica surotapera, la Figueras i Dausà.
8 Cooperativa de consum La Protectora
1901 i 1929 - Eclèctic
La creació de les cooperatives de consum anava molt lligada a les societats obreres industrials que aquí a
Cassà eren representades bàsicament pels treballadors surers. Aquesta cooperativa, que ja existia el 1884,
va tenir ben aviat més de 400 associats i s'hi podien adquirir els productes a preus més baixos. La
cooperativa va deixar de funcionar a principis dels anys seixanta del s. XX. Els dos edificis corresponen a
dues èpoques diferents l'any: 1901 i l'any 1929. A l'edifici més nou, d'un sol pis, encara s'hi pot llegir a
la part superior el nom de la Protectora. A les façanes respectives, hi destaca la decoració de motius
florals i geomètrics.
9 Travessera del passeig de Vilaret
A la travessera del passeig de Vilaret encara es conserven alguns dels espaiosos patis de les fàbriques de
suro on donaven els finestrals que il·luminaven les sales de treball. A la part posterior dels patis
s'aixecaven les cases dels propietaris i els obradors que tenien la façana principal al carrer de la
Indústria.
El passeig de Vilaret es va construir l'any 1894 amb el nom de plaça Nova i era fruit de l'ampliació del
poble envers la carretera. Al passeig de Vilaret hi havia l'accés a una altra fàbrica important, l'Oller; a
la part posterior de la qual hi havia la casa del propietari, ben conservada avui al número 28 del carrer de
Marina. Al costat d'aquesta fàbrica es pot veure, fent cantonada amb el carrer de Marina, una altra
construcció espectacular, can Figueres, de l'any 1920, de l'arquitecte Isidre Bosch, que té unes magnífiques
reixes de forja realitzades per Antoni Planas (Serreta) a la part del carrer de Marina.
10 Alzina surera
Carrer del Castell
Notable exemple d'alzina surera en el tronc de la qual es pot observar la marca de l'última vegada que es va
pelar per aprofitar l'escorça amb destí a la indústria surera. Aquest arbre va ser plantat l'any 1959 o 1960
davant l'entrada del desaparegut magatzem de l'industrial surer Enric Mestres i Roca i al costat de la que
havia estat la cooperativa cassanenca Uprodeco (Unión de productores de desperdicio del corcho), fundada el
1952 i impulsada per empresaris surers. Era coneguda popularment com el Trust i en formaven part gairebé
totes les empreses sureres de Cassà.
11 Carrer Martí Dausà i de la Indústria
Aquest edifici havia estat una important fàbrica de suro, Rich-Xiberta, tot i que abans havia estat seu
d'una escola privada laica, Escola Politècnica Cassanenca, coneguda popularment com can Vilaret. Fundada
l'any 1887, es va traslladar a aquest edifici l'any 1912 i va tenir un important renom per la pedagogia
renovadora que utilitzava. Al fons del carrer s'entreveu una altra casa de propietaris surers can Tou
(fàbrica Dausà) ja al carrer Indústria. El carrer Indústria era l'antic camí ral a la Bisbal i es va
començar a construir al segle XVIII per la necessitat que tenia el poble de créixer cap a aquella banda. El
carrer era conegut com el carrer de la Llet, tot i que l'any 1887 ja va passar a anomenar-se carrer de la
Indústria, la qual cosa denota la importància que hi tenia aquesta activitat. Hi havia fàbriques com la de
can Tou abans esmentada, can Calau, can Cassà, can Turon, can Barceló, can Xiberta, ... i la segona banca de
Cassà, la Banca Bosch i Codolà (1909-1956).
12 Can Trinxeria
1897 - Modernista
Casal familiar d'una branca de la nissaga dels Trincheria i que l'any 2000 va adquirir l'Ajuntament. Hi
vivien grans propietaris rurals amb interessos surers a les Gavarres. Un d'ells va ser Marçal de Trincheria,
important defensor de la indústria surera de les comarques de Girona i autor del llibre La Liga aduanera
hispano portuguesa a finals del segle XIX. En comparació amb altres edificis modernistes de Cassà, Can
Trinxeria és el millor exemple d'estil neomedieval que hi ha. Respon a una solució historicista, d'estil
neogòtic, que es trobaria dins la línia de la reinterpretació d'un palau neogòtic civil català, a manera de
palauet urbà. Josep Balet, l'arquitecte, va incorporar-hi elements autòctons, com l'esplèndida escena de
caça que hi ha a la balconada del primer pis. Altres elements destacables de la façana són l'escultura del
Sant Jordi, sota el balcó semicircular, i la decoració amb elements figuratius, vegetals i animals i els
pinacles amb figures exemptes d'inspiració medieval. Altres elements d'interès són les pintures murals i la
sala coberta amb volta de canó amb petxines a l'interior, i la torre del molí de vent del jardí, de planta
octogonal i estil neoàrab.
13 Centre recreatiu
1912 - Eclèctic
Espai d'oci i també lloc de tertúlia i de lectura de la nova societat industrial que constava d'un cafè
(construït el 1892), i d'un teatre i saló de ball (1897), que varen ser molt populars. La figura del lector
en les fàbriques de suro, un treballador que llegia les notícies del diari a la resta dels treballadors,
exemplifica la importància que el moviment obrer donava a la instrucció.
Primer va ser seu del Círculo Recreativo i l l'any 1912 va passar a ser la seu del Centro de la Unión
Republicana, que va encarregar una gran reforma a Rafael Masó, de la qual dissortament no queda pràcticament
cap element. El Centro va ser escenari de nombroses activitats polítiques, però va ser, sobretot, un espai
d'esbarjo popular fins a l'esclat de la Guerra Civil. L'any 1942 va donar cabuda al Círculo Recreativo,
societat que ha arribat fins als nostres dies, ara com a Centre Recreatiu.
La planta baixa ha estat molt modificada mentre que la part superior ha conservat més els seus elements
originals. A la zona central, que presenta una cornisa, originalment hi figurava el nom de C. Unión
Republicana.
14 Sala Galà
1910 - Eclèctic
ML'arquitecte Isidre Bosch ja va projectar l'edifici com a sala de ball, en una societat industrial que
necessitava nous espais de lleure. L'any 1969 es va convertir en discoteca. Així, primer com a Sala Galà,
després com a Sir Thomas, aquest lloc va ser el centre de diversió i esbarjo dels joves cassanencs i també
dels pobles veïns al llarg de pràcticament tres quarts de segle. Després de romandre molts anys tancada,
l'Ajuntament la va adquirir l'any 1998 i la va inaugurar el 2003 amb finalitats culturals.
L'edifici és d'estil eclèctic i presenta una nau a tres alçades. Les dues façanes, que han sofert molt
poques modificacions al llarg dels anys, destaquen per la utilització d'elements decoratius de diferents
estils, per la decoració dels coronaments i per la utilització també del ferro forjat.
També és interessant l'edifici de davant, conegut com el Rotllo, edifici construït el 1912 pel mateix
arquitecte, amb una façana característica amb elements modernistes.
15 Can Serra
1910 - Modernista
És un notable exemple d'habitatge modernista particular d'empresaris surers. El seu antic propietari, Josep
Serra i Carbó (1857-1940), va registrar diferents patents com la d'una fórmula d'aglomerat de suro que va
vendre a la Crown Cork & Seal Corp. de Baltimore (EUA), que va servir per fer discos que permetien
l'hermetisme dels populars taps corona i amb la venda de la qual va fer fortuna.
L'arquitecte Isidre Bosch va projectar aquesta casa mentre els seus propietaris vivien a Baltimore i a la
part posterior de la casa, estava ubicada la fàbrica, coneguda per can Serra (avui desapareguda), que era
ben visible des del carrer del Molí.
En la construcció s'utilitzaren diferents estils medievals. La distribució de la casa respon a un esquema
central que es reflecteix en la torre que sobresurt de l'edifici i de la qual cal destacar les arcades
d'estil mossàrab i la barana formada per ulls de bou de pedra artificial que segueix esquemes gòtics. Altres
elements a destacar són els estucats i esgrafiats, pintures, i el jardí posterior que encara conserva la
composició de l'època.
16 Conjunt de can Frigola i la Torre Salvana
Segle XVI - Gòtic
És el complex arquitectònic civil més antic i important de Cassà, format per una casa i la torre adossada.
El conjunt el va aixecar al segle XVI la família Salvà, posteriorment va passar a mans municipals i a mitjan
segle XIX a la família Frigola, excepte la torre adossada, que va continuar essent de propietat municipal i
que va fer la funció de presó.
Els usos a què es va destinar la casa Frigola van ser, entre d'altres, d'hostal, de botiga de pa, vi i
carn...
De la façana de can Frigola cal destacar la gran porta d'entrada adovellada, els arcs conopials, d'estil
gòtic, i la torre de planta quadrada coberta a quatre vessants, i amb quatre pisos connectats per una escala
de cargol. El segon pis i la garita de planta circular, són elements d'una reforma posterior, possiblement
del XVIII.
17 Voltes de les Mesures
Segle XVIII - Obra popular
És l'únic porxo que existeix a Cassà. Els elements originals que es conserven són les bases del porxo de
pedra natural i les lloses del paviment.
L'any 1725 el terreny va passar a mans municipals i s'hi va aixecar un edifici porxat per ubicar-hi les
mesures públiques obtingudes mitjançant concessió reial en època medieval. Les mesures eren de pedra i
s'havien d'utilitzar en totes les transaccions de cereals com a guiatge per calcular el pes. El porxo era
cobert directament pel teulat, però l'any 1841 l'ajuntament autoritzà a Francesc Oller la construcció d'un
edifici a sobre de la teulada.
18 Plaça Petita
És un dels racons amb més encant de la població de Cassà i una de les places que resten del petit nucli
medieval des del qual Cassà es va anar expandint. Durant segles, doncs, va ser un punt neuràlgic, amb una
gran activitat comercial i lúdica. Estava reblert de botigues i en el seu espai central s'hi celebrava el
mercat, i en dies assenyalats tot tipus d'activitats festives. En aquest indret també es localitzaven
equipaments antics, com l'antic hospital de pobres al segle XVI, i era el lloc on s'escollien els jurats de
la Universitat de Cassà (precedent en certa manera del govern local) per mitjà de rodolins, un curiós procés
de selecció que es troba perfectament descrit en un privilegi reial del segle XVI i que era llegit abans de
començar la cerimònia a viva veu a la plaça pública de la vila.
19 Església Parroquial
Segle XVI - Gòtic
Es va començar a construir al segle XVI sobre les restes d'una església romànica datada a finals del segle
XII i no es va acabar fins al segle XVIII. Bàsicament és d'estil gòtic, amb elements renaixentistes a la
façana i neoclàssics en les capelles dels creuers. L'altar major barroc construït per l'escultor Pau Costa
va ser destruït durant la Guerra Civil. De l'altar original només se'n conserven quatre columnes
salomòniques, les portes de Sant Pere i de Sant Pau i l'expositor de la custòdia, mentre que la resta és una
reproducció feta per Ramon Pericay en la dècada dels seixanta del segle passat. Durant la Guerra Civil també
es va destruir el bell altar barroc de les Sogues, també de Pau Costa, i el més antic del Roser. Altres
elements que cal destacar són l'escultura de sant Martí, patró de la parròquia, a l'entrada principal i els
capitells romànics que es conserven encastats en alguns paraments interiors. Els finestrals neogòtics de la
nau foren construïts a partir del 1926.
20 Col·legi La Salle i Capella de les Monges
1881-1906 - Neoclàssic i neogòtic
Propietat religiosa
La nova societat industrial va portar una millora en la qualitat de l'ensenyament. Per pal·liar la situació
precària de les escoles públiques al segle XIX, es varen fundar escoles laiques, com l'escola Vilaret entre
d'altres, i religioses. Aquestes últimes es varen situar en aquest carrer: la de nenes, de les Germanes
Filles de l'Immaculat Cor de Maria (que s'havia fundat el 1863) i la de nens, La Salle (que s'havia fundat
el 1881), que encara continua la seva activitat pedagògica i a la qual l'any 2005 la Generalitat va
guardonar amb la creu de Sant Jordi. Els dos elements més representatius estan situats en els dos extrems
del conjunt i estan datats en el mateix any, el 1906, i pel mateix mestre d'obres, Josep Pla. Un és la
façana més propera al carrer de l'Estació, que presenta una composició d'arrels neoclàssiques, i a l'altre
extrem, la capella de les Monges, d'estil neogòtic, avui convertida en auditori. L'any 1978 les religioses
varen cessar la seva activitat pedagògica i el Patronat de les Escoles Cristianes va adquirir per ampliar el
col·legi i per continuar-hi la labor educativa.
1 Estación del Ferrocarril
1892 - Ecléctico
El ferrocarril de vía estrecha de Sant Feliu de Guíxols se
construyó para favorecer la creciente industria del corcho, que tuvo una incidencia especial en Cassà de la
Selva.
La única instalación que se ha conservado es la estación construida en 1892, aunque han desparecido un
pequeño edificio de servicios, la caseta de la brigada de Vía y Obras, un cubierto con un muelle de descarga
y las vías. Las estaciones eran los equipamientos más importantes a lo largo de la línea del tren. El
interior se dividía en tres espacios con usos distintos: sala de espera, despacho de taquillaje y
facturación, y vivienda.
La línea del ferrocarril se detuvo definitivamente en el año 1969 y, a partir de 1990 el edificio de la
antigua estación, una vez se rehabilitó, fue destinado a usos distintos: exposiciones, sala polivalente y
oficinas.
2 Can Nadal
1906 - Modernista
Manel Nadal hizo construir esta casa. Después, se rodeó con
un frondoso jardín con diversidad de especies. Las relaciones entre los Nadal, fabricantes y comerciantes de
tapones, y los Oller, fabricantes de tapones de champán, quedaron selladas con el matrimonio, en 1918, de
Joaquim Nadal y Àngela Oller. El matrimonio se trasladó definitivamente a la casa al terminar la Guerra
Civil. En el año 1984 la casa pasó a ser propiedad municipal y en el año 1989 empezó a funcionar como
ayuntamiento.
El modernismo coincidió con una de las épocas de crecimiento de la industria del corcho y, por eso, está
bien representado en Cassà. En esta casa se usaron esquemas propios del modernismo y se encuentran
referencias a Domènech Montaner y, Puig y Cadafalch.
La fachada exterior no ha experimentado cambios en la decoración original. Destacan los ornamentos, los
vitrales y los elementos de forja, con referencias florales y medievales. En cambio, en el interior, los
elementos originales que se han conservado, a parte del techo del antiguo comedor, que hoy se usa como sala
de plenos, son los pavimentos de mosaico, el arrimadero de la escalera hecho de estuco con elementos
florales y algunos de los vitrales.
3 Máquina de tren y vagones
Del 1892 al 1969 una línia de ferrocarril de via estreta enllaçava la ciutat de Girona amb el port de Sant
Feliu de Guíxols i unia poblacions sureres importants. A banda de de l'impuls que va donar a la indústria
surera, la línia també va ser important per a la pagesia, ja que va comptar amb un nou mitjà de transport
per portar els productes als mercats, i també per al sector més lúdic, atès que s'organitzaven serveis
especials per assistir a les festes dels pobles del voltant.
Josep M. Bregante, poc després de la clausura de la línia, va adquirir una locomotora, un cotxe i un furgó
que havien estat construïts a Alemanya. La locomotora, que s'havia comprat l'any 1905, la número 6, és una
de les que va tancar la línia i comptava amb una caldera que solia gastar entre 8 i 10 kg de carbó per
quilòmetre. El cotxe i el furgó són del 1891. El cotxe era de viatgers i és del model A3; era un cotxe de
primera classe que posteriorment es va reconvertir en segona, amb la qual cosa va passar de tenir dotze
places entapissades de pell a tenir-ne setze en dos bancs de fusta. El furgó tenia la funció de transport
d'equipatges.
4 Fábrica del Gas
1901 - Modernista
Notable ejemplo modernista de arquitectura industrial. En
1896 la Sociedad de electricidad de Cassà pidió construir este edificio para destinarlo al alumbrado público
y, en el año 1901, se instaló la Compañía General de Alumbrado por Acetileno de Barcelona, que
debía de ser la que le dio el aspecto actual. En el exterior destaca el rótulo de la empresa, la cerámica
vidriada, los restos de esgrafiado y la reja de entrada para carruajes, de forja con decoración floral,
realizada por Antoni Planas (Serreta) de Cassà de la Selva, que tiene otros ejemplos de rejas magníficas en
Cassà.
Esta empresa fabricaba y suministraba gas acetileno para el alumbrado público de Cassà. Este gas sustituía
el antiguo suministro de petróleo, aunque pronto fue sustituido por la electricidad. Para producir gas
acetileno se sumergían piedras de carburo en agua; por eso el edificio dispone de grandes subterráneos que
se usaban de almacén de agua.
Esta edificación tenía una chimenea de 25 metros que daba un marcado carácter industrial al edificio.
Lamentablemente este elemento fue derribado en 1937 para evitar los efectos de un bombardeo.
5 Calle Ample
A finales del siglo XIX se empezó a construir la calle
Ample –ancha–, dentro del proyecto de urbanización de Baudili Duran, que enlazaba el
núcleo antiguo del pueblo con el ferrocarril. Uno de los primeros edificios que se construyó en esta calle
data de 1893 y es el antiguo almacén Can Duran (que posteriormente se usó como cinema) en el cruce con la
calle Reverend J. Bosch. A partir de este año se construyeron edificios con casas modestas de planta piso
con pequeños talleres de tapones de corcho que se fueron convirtiendo en viviendas. En esta calle quedan
ejemplos interesantes de la arquitectura de finales del siglo XIX y hasta los años veinte del siglo XX: can
Cubó, can Vilahur, Can Duran-Olivé, can Garoina (familia Esteba), a la izquierda; y can Ruscalleda, a la
derecha, en el cruce con la calle del Raval.
Donde nos encontramos ahora es Can Cubó, de estilo novecentista. Era la casa de Josep Pla, maestro de obras
a quien se debe una gran parte de las construcciones de Cassà des de finales del siglo XIX hasta las
primeras décadas del siglo XX.
6 Casa de los canónigos
Gótico
Casa medieval de dos plantas. Presenta algunas
reminiscencias góticas. En 1900 fue profundamente reformada; por lo que se conserva poca cosa de la fachada
original. Sin embargo, se conservan algunos elementos de la antigua casa medieval: un arco de sillar, que
correspondería a un antiguo pórtico y una ventana gótica, actualmente ciega. Se deben destacar las aperturas
góticas de la planta piso, bíforas, con arcos trilobulados y pilar central; la cornisa y la acrotera de
obra. Debía de haber sido la casa del sacristán, quien tenía tanto o más prestigio que el hebdomadario. Más
tarde, se conocía como la casa de los canónigos ya que era donde se recogían los diezmos correspondientes a
la sede de Girona.
7 Calle Major
El núcleo antiguo de Cassà sufrió una importante
transformación a causa de la industria del corcho; en la calle Major –Mayor– se reedificaron
algunas casas ligadas al mundo industrial con elementos modernistas y eclécticos. Una de estas es Can
Jubert, cuyos propietarios también lo eran de la fábrica Reliable (1926-1996) y de la banca Jubert Presas
(1902-1957), cuya oficina se encontraba en la planta baja del edificio. En Cassà, excepcionalmente, en la
primera mitad del siglo XX había dos bancos, que nacieron para cubrir las necesidades financieras de los
empresarios del corcho. Esta casa fue reformada en 1928 por el maestro de obras Josep Pla y posee una
espectacular fachada. En esta misma calle había la casa modernista de Can Mena (actualmente desaparecida),
donde había la entrada a una importante fábrica de tapones de corcho, la Figueras Dausà.
8 Cooperativa de consumo La Protectora
1901 i 1929 - Ecléctico
La creación de las cooperativas de consumo estaba muy
relacionada con las sociedades obreras industriales que en Cassà estaban representadas básicamente por los
trabajadores del corcho. Esta cooperativa, que ya existía en 1884, pronto tuvo más de 400 asociados y se
podían adquirir los productos a precios más bajos. La cooperativa dejó de funcionar a principios de los años
sesenta del siglo XX. Los dos edificios corresponden a dos épocas distintas: 1901 y 1929. En el edificio más
nuevo, de una sola planta, aún puede leerse, en la parte superior, el nombre de La Protectora. En las
respectivas fachadas destaca la decoración de motivos florales y geométricos.
9 Travesía del paseo de Vilaret y paseo de Vilaret
En la travesía del paseo de Vilaret aún se conservan
algunos de los espaciosos patios de las fábricas de corcho donde daban los ventanales que iluminaban las
salas de trabajo. En la parte posterior de los patios se alzaban las casas de los propietarios y los
obradores que tenían la fachada principal en la calle de la Industria.
El paseo de Vilaret se construyó en el 1894. Recibió el nombre de plaza Nova –Nueva– y
era fruto de la ampliación del pueblo hacia la carretera. En el paseo de Vilaret había acceso a otra fábrica
importante: Oller. En la parte posterior de la fábrica se ubicaba la casa del propietario, que hoy en día
está bien conservada y se encuentra en el número 28 de la calle de Marina. Al lado, se puede ver, en el
cruce con la calle de Marina, otra construcción espectacular, Can Figueres, del año 1920, diseñada por el
arquitecto Isidre Bosch. Tiene unas magníficas rejas de forja realizadas por Antoni Planas (Serreta) en la
parte de la calle de Marina.
10 Alcornoque
Carrer del Castell
Notable ejemplo de alcornoque en cuyo tronco se puede
observar la marca de la última vez que se peló para aprovechar la corteza y destinarla al corcho. Este árbol
se plantó en 1959 o 1960 frente a la entrada del desparecido almacén del industrial del corcho Enric Mestres
Roca y al lado de la que había sido la cooperativa de Cassà Uprodeco (Unión de productores de desperdicio
del corcho), fundada en 1952 e impulsada por empresarios del corcho. Popularmente se conocía como
Trust y casi todas las empresas del corcho de Cassà formaban parte de ella.
11 Calle Martí Dausà y de la Industria
Este edificio había sido una importante fábrica de corcho,
Rich-Xiberta. No obstante, antes había acogido una escuela privada laica, Escola Politècnica
Cassanenca, conocida popularmente como Can Vilaret. Se fundó en 1887 y se trasladó a este
edificio en el año 1912. Era conocida por la pedagogía renovadora que usaba. En el fondo de la calle, se
entrevé otra casa de propietarios del corcho, Can Tou (fábrica Dausà), ya en la calle Industria.
La calle Industria era el antiguo camino real a La Bisbal; empezó a construirse en el siglo XVIII porque el
pueblo necesitaba crecer hacia ese lado. La calle se conocía como calle de la llet
–leche–, aunque en el año 1887 ya se llamaba calle de la Industria, nombre que denota la
importancia de esta actividad. Había fábricas como Can Tou (antes citada), Can Calau, Can Cassà, Can Turon,
Can Barceló, Can Xiberta… y el segundo banco de Cassà, la Banca Bosch Codolà (1909-1956).
12 Can Trinxeria
1897 - Modernista
Casal familiar de una rama de la estirpe de los Trincheria.
El ayuntamiento lo adquirió en el año 2000. Vivían grandes propietarios rurales con intereses en el mundo
del corcho de las Gavarres. Uno de ellos fue Marçal de Trincheria, importante defensor de la industria del
corcho de las comarcas de Girona y autor del libro La Liga aduanera hispano portuguesa, de finales
del siglo XIX.
En comparación con otros edificios modernistas de Cassà, Can Trinxeria es el mejor ejemplo de estilo
neomedieval. Responde a una solución historicista, de estilo neogótico, que se encontraría dentro de la
línea de la reinterpretación de un palacio neogótico civil catalán, como un palacete urbano. Josep Balet,
arquitecto, incorporó elementos autóctonos, como la espléndida escena de caza en la balconada del primer
piso. Otros elementos que cabe destacar son la escultura de San Jorge, debajo del balcón semicircular, y la
decoración con elementos figurativos, vegetales y animales, y los pináculos con figuras exentas de
inspiración medieval. Otros elementos de interés son las pinturas murales; la sala cubierta con bóveda de
cañón con pechinas en el interior; y la torre del molino de viento en el jardín, de planta octogonal y
estilo neoárabe.
13 Centre recreatiu
1912 - Ecléctico
Espacio de ocio, de tertulia y de lectura de la nueva
sociedad industrial. Estaba formado por un café (construido en 1892) y un teatro y salon de baile (1897),
que fueron muy populares. La figura del lector en las fábricas de corcho, un trabajador que leía las
noticias del periódico al resto de trabajadores, ejemplifica la importancia que el movimiento obrero daba a
la instrucción.
Primero fue sede del Círculo Recreativo y, en 1912, se convirtió en la sede del Centro de la Unión
Republicana, que encargó una gran reforma a Rafael Masó, de la que desafortunadamente no queda ningún
elemento. El Centro fue escenario de numerosas actividades políticas, aunque fue, un espacio de ocio popular
hasta el estallido de la Guerra Civil. En el año 1942 acogió al Círculo Recreativo, sociedad que ha llegado
hasta nuestros días y que hoy se conoce como Centre Recreatiu.
La planta baja ha sido muy modificada mientras que la parte superior ha conservado mejor los elementos
originales. En la zona central, que presenta una cornisa, figuraba el nombre de C. Unión Republicana.
14 Sala Galà
1910 - Ecléctico
El arquitecto Isidre Bosch ya proyectó el edificio como
sala de baile, en una sociedad industrial que necesitaba nuevos espacios de ocio. En el año 1969 se
convirtió en discoteca. De este modo, primero como Sala Galà, después como Sir Thomas, este sitio fue el
centro de diversión de los jóvenes de la población y de los pueblos vecinos a lo largo de, prácticamente,
tres cuartos de siglo. Permaneció cerrada durante muchos años, hasta que el Ayuntamiento la adquirió en 1998
y la inauguró en 2003 con finalidades culturales.
El edificio es de estilo ecléctico y presenta una nave a tres alturas. Las dos fachadas, que han sufrido muy
pocas modificaciones a lo largo de los años, destacan por el uso de elementos decorativos de diferentes
estilos, por la decoración de los coronamientos y por el uso de hierro forjado.
15 Can Serra
1910 - Modernista
Es un notable ejemplo de vivienda modernista de empresarios
del corcho. Su antiguo propietario, Josep Serra Carbó (1857-1940), registro diversas patentes, como la
fórmula de aglomerado del corcho, que vendió a Crown Cork & Seal Corp. de Baltimore (EUA) y sirvió
para hacer discos que permitían el hermetismo de los populares tapones corona. Con esta venta hizo
fortuna.
El arquitecto Isidre Bosch proyectó esta casa mientras los propietarios vivían en Baltimore. En la parte
posterior de la casa se encontraba la fábrica, conocida como Can Serra (hoy desaparecida), y que era visible
des de la calle del Molí.
En la construcción se usaron distintos estilos medievales. La distribución de la casa responde a un esquema
central que se refleja en la torre que sobresale del edificio y donde destacan los arcos de estilo mozárabe
y la barandilla formada por ojos de buey de piedra artificial que siguen esquemas góticos. Otros elementos a
destacar son los estucados y esgrafiados, pinturas, y en el jardín posterior aún conserva la composición de
la época.
16 Conjunto de Can Frigola y la Torre Salvana
Siglo XVI - Gótico
Es el complejo arquitectónico civil más antiguo e
importante de Cassà. Está formado por una casa y una torre adosada. Este conjunto fue construido en el siglo
XVI por la familia Salvà; posteriormente pasó a manos municipales y, a mediados del siglo XIX, a la familia
Frigola, exceptuando la torre adosada, que continuó siendo propiedad municipal y se usó como prisión. La
casa Frigola se destinó a varios usos: hostal, tienda de pan, vino y carne…
En la fachada de Can Frigola cabe destacar la gran puerta de entrada adintelada; los arcos conopiales, de
estilo gótico; y la torre de planta cuadrada cubierta a cuatro vertientes y con cuatro pisos conectados por
una escalera de caracol. El segundo piso y la garita, de planta circular, son elementos de una reforma
posterior, posiblemente del siglo XVIII.
17 Bóveda de las Mesures
Siglo XVIII - Obra popular
Es el único porche que existe en Cassà. Los elementos
originales que se conservan son las bases del porche de piedra natural y las losas del pavimento.
En el año 1725 el terreno pasó a manos municipales y se erigió un edificio porticado para las medidas
públicas que se obtenían mediante concesión real en época medieval. Las medidas eran de piedra y tenían que
usarse en todas las transacciones de cereales como guía para calcular el peso. El porche estaba cubierto
directamente por el techo, aunque en el año 1841 el ayuntamiento autorizó a Francesc Oller la construcción
de un edificio sobre el techo.
18 Plaza Petita
Es uno de los rincones con más encanto de la población de
Cassà y una de las plazas que aún quedan en el pequeño núcleo medieval des del que Cassà se expandió.
Durante siglos, pues, fue un punto neurálgico con mucha actividad comercial y lúdica. Estaba lleno de
tiendas y, en el centro, se celebraba el mercado y, en días especiales, cualquier tipo de actividades
festivas. En este espacio también se localizaban equipamientos antiguos, como el antiguo hospital de pobres
en el siglo XVI. Era donde se escogían los jurados de la Universidad de Cassà (precedente en cierto modo del
gobierno local) mediantes rimas, un proceso curioso de selección que se describe en un privilegio real del
siglo XVI y que se leía en voz alta antes de la ceremonia en la plaza pública de la población.
19 Iglesia Parroquial
Siglo XVI - Gótico
Empezó a construirse en el siglo XVI sobre los restos de
una iglesia románica datada a finales del siglo XII y no se terminó hasta el siglo XVIII. Es básicamente de
estilo gótico, con elementos renacentistas en la fachada y neoclásicos en las capillas de los cruceros. El
altar mayor barroco, construido por el escultor Pau Costa, fue destruido durante la Guerra Civil. Del altar
original, solo se conservan cuatro columnas salomónicas; las puertas de san Pedro y san Pablo; y el
expositor de la custodia. El resto es una reproducción hecha por Ramon Pericay en la década de los sesenta
del siglo pasado. Durante la Guerra Civil también se destruyó el bonito altar mayor de las Sogues,
también de Pau Costa, y el más antiguo del Roser.
Cabe destacar otros elementos: la escultura de san Martín, patrón de la parroquia, en la entrada principal y
los capiteles románicos que se conservan empotrados en algunos paramentos interiores. Los ventanales
neogóticos de la nave fueron construidos a partir de 1926.
20 Colegio La Salle y Capilla de las Monjas
1881-1906 - Neoclásico y neogótico
Propiedad religiosa
La nueva sociedad industrial generó una mejora en la
calidad de la enseñanza. Para paliar la situación precaria de las escuelas públicas, en el siglo XIX se
fundaron escuelas laicas, como la escuela Vilaret, y religiosas. Estas últimas se situaron en esta calle:
la de niñas, de las Germanes Filles de l’Immaculat Cor de Maria (que se había fundado en
1863) y la de niños, La Salle (que se había fundado en 1881) y que aún continúa su actividad pedagógica y
fue galardonada en 2005 por la Generalitat con la cruz de Sant Jordi. Los dos elementos
más representativos están situados en los dos extremos del conjunto; datan del mismo año, 1906, y pertenecen
al mismo maestro de obras, Josep Pla. Uno de estos elementos es la fachada más cercana a la calle de la
Estació, que presenta una composición de raíces neoclásicas; y, en el otro extremo, la capilla de
las Monjas, de estilo neogótico, hoy convertido en auditorio. En el año 1978 las religiosas cesaron su
actividad pedagógica y la escuela fue adquirida por el “Patronat de les Escoles Cristianes” para
continuar desarrollando la labor educativa.
1 Railway Station
1892 - Eclectic
The Sant Feliu de Guíxols narrow railway line was
constructed in order to support the booming cork industry, which held special importance in Cassà de la
Selva. The only part that has been preserved is the station, built in 1892; the elements that have
disappeared are the small service building, the foreman’s house, an indoor unloading area, and the lines
themselves. The stations were the most important features to be found along the length of the railway. The
inside was divided into three parts, each with different functions: the waiting room, the ticket office, and
the living space.
The railway line was officially closed in 1969, and since 1990 the old station building (after its
renovation) has had various uses: exhibitions, a multi-use room, and offices.
2 Can Nadal
1906 - Modern
Manel Nadal built this house which would be later
surrounded by a lush garden with diverse species. The relationship between the Nadal family (cork makers and
sellers) and the Oller family (selling champagne corks) was sealed with the wedding of Joaquim Nadal and
Àngela Oller in 1918. They moved into this house for good, once the Civil War was over. In 1984, the house
became the property of the local government and in 1989 it became used as the Town Hall.
The modernist movement coincided with one of the eras of growth in the cork industry, and Cassa is well
represented. In this house, blueprints of a modernist approach were used, and there are hints of Domènech i
Montaner and Puig i Cadafalch.
3 Engine and wagons
From 1892 to 1969 the narrow railway line linked the city
of Girona to the port of Sant Feliu de Guíxols and towns connected with the cork industry. Due to the boost
that it gave the cork industry, the railway was also important for the farming community, as it offered a
new means of transport to take products to the markets. It was also important for the social sector, given
that special services were organised in order to attend festivals in neighbouring towns.
4 Gas Factory
1901 - Modern
This is a notable example of industrial modern
architecture. In 1896 the Electrical Society of Cassa requested the construction of this building for public
streetlights, and in the year 1901 the General Acetylene Streetlight Company from Barcelona moved
in. The current aspect owes a lot to this fact. On the outside, there is the company sign, glazed
earthenware, traces of some stylized designs, and the entrance gate for carriages (wrought iron with floral
decoration) made by Antoni Planas Serreta, who was from Cassà de la Selva and by whom there are other
magnificent examples of gates in Cassà.
This company produced and provided acetylene gas for public streetlights in Cassà, replacing the old oil
supply, even though eventually acetylene gas was itself replaced by electricity. To produce acetylene gas,
carbide stone were submerged in water, which is why the building has huge basements that were used for water
storage.
5 Carrer Ample
Towards the end of the 19th century, the construction of
carrer Ample was begun. It was the housing estate project of Baudili Duran, who linked the heart of the old
town with railway. One of the first buildings that was constructed in this street dates from 1893, and it is
the old warehouse can Duran (later used as a cinema) on the corner of carrer del Reverand J. Bosch. From
that year on, they constructed modest houses with ground and first floors, which had little workshops for
corks (in the end converted to living spaces). On this street there are interesting examples of architecture
from the latter end of the 19th century up until the end of the 1920s: can Cubó, can Vilahur, can
Duran-Olivé, can Garaoina (the Esteba family) on the left, and can Ruscalleda on the right, on the corner of
carrer del Raval. Here is can Cubó, in nineteenth-century style, and the house belonged to Josep Pla, master
builder to whom we owe a large part of the buildings in Cassa from the end of the 19th century to the first
decades of the 20th century.
6 Canon House
Gothic
A medieval house of 2 floors with Gothic traces. In 1900 it
was fully renovated and so there is very little left of the original facade. Even so, there does remain a
stone ashlar arch, corresponding to an old door and gothic window, now blocked up. Other points of note are
the biforate gothic openings, with trilobular arches and central pillar; the cornice; and the acroterio
work. It may have been the sexton’s house, a person who was just as (or more) important than the priest.
Later, it was known as the house of the canons since it was there that they collected the tithes for the
seat in Girona.
7 carrer Major
The old centre of Cassà underwent a great transformation
due to the cork industry. Carrer Major rebuilt some houses linked to the industrial world with modern and
eclectic elements. One of those is this house, can Jubert, whose owners were also owners of the Reliable
factory (1926-1996) and the bank Jubert i Presas (1902-1957), whose office was on the ground floor of the
building. In the first half of the 20th century in Cassà, unusually, there were two banks, which were set up
to cope with the financial necessities of the cork businesses. This house, renovated in 1928 by construction
manager Josep Pla, boasts a spectacular facade. In the same street was the modernist house of can Menna (now
disappeared), where there was an entrance to an important cork factory, la Figueras i Dausà.
8 Cooperativa de consum La Protectora
1901 and 1929 - Eclectic
The creation of business cooperatives was closely linked to
industrial workers societies that, here in Cassà, were represented mostly by cork workers. This cooperative,
which already existed in 1884, had more than 400 members and there they could obtain products for lower
prices. The cooperative ended at the beginning of the 1960s. The two buildings belong to two different eras:
the year 1901 and the year 1929. On the newest building, of only one floor, you can still read the upper
part of the name La Protectora. On the respective facades is decoration of floral and geometric motifs.
9 Travessera del passeig de Vilaret
In the travessera del passeig de Vilaret remain some of the
spacious grounds of the cork factories which led on to the large windows which lit the workrooms. At the
back of the grounds were the house of the owners and the workers that had the main facade on carrer de la
Indústria.
The passeig de Vilaret was built in 1894 with the name of Placa Nova and it was the result of the widening
of the town towards the road. Through passeig de Vilaret was access to another important factory, the Oller
factory, behind which was the owner’s house. Today it is well-preserved (number 28 on carrer de Marina).
Next to this factory, on the corner of carrer de Marina, can be seen another spectacular building, can
Figueres. It is from the year 1920 and designed by the architect Isidre Bosch; it has one of the most
magnificent wrought iron gates made by Antoni Planas Serreta on the side of carrer de Marina.
10 Holm oak cork
Carrer del Castell
A notable example of oak cork in the trunk of which one can
observe the mark of the last time its bark was peeled for the cork industry. This tree was planted in 1959
or 1960 in front of the entrance of the now disappeared warehouse of the cork magnate Enric Mestres i Roca,
and is next to what was the cooperative of Cassà Uprodeco (Union of producers of waste cork), founded in
1952 and launched by cork businessmen. It was popularly known as the Trust and almost all of the cork
companies formed a part of it.
11 Carrer Martí Dausà and Carrer de la Indústria
This building used to be an important cork factory,
Rich-Xiberta, even though before it had been a private secular school, the Polytechnic School of Cassa,
popularly known as can Vilaret. Founded in the year 1887, it was moved to this building in 1912 and it was
renowned for its innovative teaching. At the end of the street, one can glimpse another house belonging to
the cork magnates, can Tou (Dausà factory), now on carrer Indústria. Carrer Indústria was the old way to la
Bisbal and they started building it in the 18th century due to the necessity for the town to grow that way.
The street used to be called carrer de la Llet, even though in 1887 its name was changed to carrer de la
Indústria, which indicates the importance this activity had. There were factories like that of the
previously mentioned can Tou, can Calau, can Cassà, can Turon, can Barceló, can Xiberta.... and the second
bank of Cassà, the Bank of Bosch i Codolà (1909-1956).
12 Can Trinxeria
1897 - Modern
Family house from the line of Trincheria and which the Town
Hall purchased in the year 2000. There, great rural landowners lived and they had interests in the cork
industry in the Gavarres. One of them was Marçal de Trincheria, a great advocate of the cork industry in the
Girona provinces and author of the book The League of Hispanic-Portuguese Customs at the end of the
19th century. Compared to other modern buildings in Cassà, Can Trinxeria is the best example of the
neo-medieval style. It looks at a historical interruption, neo-Gothic in style, which would place it in the
line of reinterpretation of a local Catalan neo-Gothic palace, a sort of urban mansion. Josep Balet, the
architect, incorporated native elements, such as the splendid hunting scene on the balcony of the first
floor. Other distinguishing features on the facade are the sculpture of Saint George, under the semicircular
balcony; the decoration of figures, plants, and animals; and the pinnacles with free-standing
medieval-inspired figures. Further features of interest are the murals and the inside room with a barrel
vault (shells on the interior) and the neo-Arab windmill of octagonal shape in the garden.
13 Recreational Centre
1912 - Eclectic
Leisure, social, and reading space of the new industrial
society that was made up of a cafe (built in 1892) and a theatre and ballroom (1897), which were very
popular. The role of the reader in cork factories, a worker who read the daily news to the rest of the
workers, illustrates the importance that the working movement gave to education.
At first it was the headquarters of the Recreational Circle, and in 1912 it became the headquarters of the
Centre of the Republican Union. Rafael Masó was put in charge an extensive renovation, though,
unfortunately, practically nothing of this remains. The Centre was the setting for numerous political
activities, but it was above all a popular social meeting point until the outbreak of the Civil War. In
1942, it gave way to the Recreational Circle, an organisation that still remains, now known as the
Recreational Centre.
The ground floor has been modified while the upper part has kept most of its original features. In the
central area, where there is a cornice, was the name of Centre of the Republican Union.
14 Sala Galà
1910 - Eclectic
The architect Isidre Bosch designed the building as a
ballroom for an industrial society that needed new leisure spaces. In 1969 it was converted into a disco.
Hence, first as the Salà Gala and later Sir Thomas, this place was the centre of fun and games for young
people in Cassà and the surrounding towns for almost three quarters of the century. After remaining shut for
many years, the Town Hall purchased it in 1998 and then in 2003 they reopened it for cultural
activities.
The building displays an eclectic style and it has a nave with three levels. The two facades, which have
barely been touched over the years, stand out for its stylistically different decorative elements, for its
decorative crowns, and for its use of wrought iron.
The building opposite is also interesting: it is known as el Rotllo and is a building constructed in 1912 by
the same architect. Its facade is characteristic due to its modern elements.
15 Can Serra
1910 - Modern
It is a remarkable example of modernist housing particular
to cork businessmen. Its old owner, Josep Serra i Carbó (1857 - 1940) registered different patents such as a
formula for agglomerated cork which he sold to the Crown Cork and seal Corp. of Baltimore (USA), which was
used to make discs that made common corks become impenetrable. He sold the patent and made a fortune.
The architect Isidre Bosch designed this house while its owners were living in Baltimore. At the back of the
house was the factory, known as can Serra (now disappeared), which was visible from carrer del Molí.
In its construction are different medieval styles. The layout of the house reflects a central diagram which
we see in the tower projecting from the building. This tower displays arches in a Mozarabic style and the
railing is formed by artificial stone ox-eyes, which follows the gothic design. Other distinguishing
features are the stuccoes and stylized designs, the paintings, and later the garden which still retains the
composition of the era.
16 Can Frigola and Salvana Tower Ensemble
16th century - Gothic
This is the oldest and most important local architectural
complex in Cassà, made up of a house and connected tower. The ensemble was constructed by the Salvà family
in the 16th century; it then went over to local authorities and by the mid-19th century it went to the
Frigola family, except the tower, which remained the property of the local government and was used as a
prison.
Other uses of can Frigola have been – to name only some examples – a hostel and a shop selling bread, wine,
and meat.
Notable features of the facade of can Frigola are the great vaulted entrance gate; the gothic-style conic
arches; and the square tower covered by four slopes, which has four floors connected by a helical staircase.
The second floor and the circular watchtower are features of a later renovation, possibly in the 18th
century.
17 Voltes de les Mesures
18th century - Public
This is the only porch in Cassà. The original features that
have been conserved are the bases of the natural stone porch and the flagstones.
In the year 1725, the land went to local authorities and there they built a building with a porch for a
place to put public scales obtained by royal license in medieval times. The scales were stone and had to be
used in all transactions of grain as a guide for calculating weight. The porch was sheltered by a roof but
in 1841 the Town Hall authorised Francesc Oller to construct a building on top of the roof.
18 Plaça Petita
It is one of the most enchanting parts of Cassà and one of
the squares that remain from the small medieval centre from which Cassà expanded. So, for centuries, it was
a crucial place for both commercial and social activity. It was full of shops, and in the central space was
the market; on certain days, there were all sorts of festivities. Here, there were also old facilities, such
as the hospital for the poor in the 16th century. It was also the place where the jury members of the
University of Cassà were chosen (standard in local government) by way of rhyming couplets. It was an odd
method of selection which is described perfectly in a royal decree from the 16th century, and which was read
out loud before starting the ceremony in the town square.
19 Parish church
16th century - Gothic
Construction started in the 16th century on the remains of
a Romanic church dating from the 12th century. The style is mostly gothic with Renaissance elements on the
facade and neoclassical features in the sanctuaries of the transepts. The great baroque altar built by
sculptor Pau Costa was destroyed in the Civil War. From the original altar there only remain four Solomonic
columns, the doors of Saint Peter and Paul, and the display case of the pyx. The rest is a reproduction by
Ramon Pericay in the Sixties of the last century. Also destroyed during the Civil War were the beautiful
baroque altar de les Sogues, that of Pau Costa, and the oldest of Roser. Other notable features are the
sculpture of Saint Martin, parish patron, at the main entrance, and the Romanic capitals which are embedded
in some interior surfaces. The large neo-gothic windows in the nave were built from the year 1926.
20 La Salle School and Chapel of the Nuns
1881-1906 - Neo-classical and neo-gothic
Religious property
The new industrial society brought an improvement to the
quality of teaching. In order to alleviate the precarious situation in state schools in the 19th century,
secular schools (such as the school Vilaret) were founded and religious ones. The latter were situated in
this street: one for girls, called the Sisters of the Immaculate Heart of Maria (founded in 1863), and one
for boys, called La Salle (founded in 1881), which still continues its education today. In 2005 the Catalan
Government awarded it the Saint George cross. There are two key features; they are situated on opposite
sides of the school, and they are both dated from the year 1906 by the master builder, Josep Pla. One is the
facade looking onto the carrer de l’Estació, composed of neoclassical features, and on the other side is the
chapel of the Nuns, which is neo-gothic in style and is now used as an auditorium. In 1978, the nuns stopped
teaching and the Patron of Christian Schools took the chapel over to expand the school and to ensure the
continuation of its educational role.
1 Gare ferroviaire
1892 - Éclectique
Le chemin de fer à voie étroite de Sant Feliu de Guíxols fut construit pour favoriser la vigoureuse
industrie du liège, qui eut des répercussions importantes à Cassà de la Selva.
Le seul édifice qui reste aujourd'hui est la gare, construite en 1892 ; par contre un petit bâtiment de
services, la maisonnette des services de nettoyage de voie et travaux, un quai de déchargement couvert avec
un toit et les voies ont disparu. Les gares étaient les équipements les plus importants que l'on pouvait
trouver tout au long de la voie ferrée. L'intérieur était divisé en trois espaces, auxquels étaient assignés
des usages bien différents : salle d'attente, bureau de billets et facturation et logement.
Cette ligne s'est arrêtée définitivement en 1969 et c'est à partir de 1990, après sa restauration, que le
bâtiment de l'ancienne gare a été destiné à plusieurs emplois : expositions, salle polyvalente et bureaux
2 Can Nadal
1906 - Moderniste
Manel Nadal fit construire cette maison qui s'entourerait plus tard d'un jardin touffu avec grande diversité
d'espèces. Les rapports entre les Nadal, fabricants et commerçants de bouchons et les Oller, fabricants de
bouchons de champagne, se sont renforcés avec le mariage, en 1918, de Joaquim Nadal et Àngela Oller, couple
qui déménagea définitivement dans cette maison, une fois la Guerre civile espagnole arriva à son terme. En
1984 la maison est devenue patrimoine de la ville et en 1989 la Mairie s'y est installée.
Le modernisme tomba en même temps que l'une des périodes de croissance de l'industrie du liège, c'est
pourquoi à Cassà on retrouve des belles manifestations de ce mouvement artistique. Dans la structure de
cette maison les traits propres du modernisme y sont représentés, il y a de références à des architectes
comme Domènech i Montaner et Puig i Cadafalch.
La façade extérieure n'a pas subit des changements
concernant la décoration originale, dans laquelle on remarque les ornementations, les vitraux et les
éléments en fer forgé composés de références florales et médiévales. En revanche, a l'intérieur, les
éléments originaux qui ont été préservés, mis à part du plafond de l'ancienne salle à manger, devenue
aujourd'hui salle des réunions municipales, sont les revêtements de mosaïque, la rampe de l'escalier en stuc
avec des éléments floraux et quelques vitraux.
3 Locomotive et wagons
Du 1892 au 1969 une ligne de chemin de fer à voie étroite
reliait la ville de Gérone avec le port de Sant Feliu de Guíxols et desservait des importantes villes du
liège. Outre l’élan que cette ligne donna à l’industrie du liège, l’agriculture en tira aussi profit puisque
elle compta sur un nouveau moyen de transport pour vendre ses produits sur les marchés, et même dans le
secteur des loisirs, on organisa des services spéciaux pour assister aux fêtes patronales des
alentours.
Peu après la fermeture de la ligne, Josep M. Bregante acquit une locomotive, une voiture et un fourgon qui
avaient été construits en Allemagne. La locomotive, achetée en 1905, la numéro 6, était l’une des dernières
utilisées dans la ligne et disposait d’une chaudière qui consumait d’habitude environ 8 ou 10 kg de charbon
par kilomètre. La voiture et le fourgon datent de 1891. La voiture était du modèle A3 et destinée aux
voyageurs : elle était tout d’abord une voiture de première classe qui ultérieurement est devenue de
seconde classe, ce qui la fit passer de douze places tapissées de peau à seize places en deux bancs en bois.
Le fourgon servait à transporter les bagages.
4 Usine à gaz
1901 - Moderniste
Remarquable exemple moderniste d’architecture industrielle.
En 1896, la Société d’Électricité de Cassà demanda de construire ce bâtiment visant à la mise en œuvre de
l’éclairage public et en 1901 la Compañía General de Alumbrado por Acetileno (Compagnie générale
d’éclairage à acétylène) de Barcelone s’y installa, compagnie à laquelle il doit probablement son aspect
actuel. À l’extérieur, il faut souligner le panneau de l’entreprise, la poterie vernissée, les restes du
sgraffite et la grille d’entrée pour les calèches en fer forgé avec des motifs de fleurs, réalisée par
Antoni Planas (Serreta), de Cassà de la Selva, qui compte parmi ses œuvres des autres grilles magnifiques à
Cassà.
Cette compagnie fabriquait et fournissait le gaz acétylène pour l’éclairage public de Cassà, qui remplaçait
l’ancien éclairage à pétrole, même si cette technique fut remplacée bientôt par l’électricité. Pour produire
du gaz acétylène on plongeait du carbure de calcium sous l’eau et pour ce faire le bâtiment disposait des
grandes caves qui firent office d’entrepôt d’eau.
Cette édification avait une cheminée de 25 mètres qui conférait à l’ensemble un caractère industriel très
fort. Malheureusement cet élément fut démoli en 1937 afin d’éviter des bombardements.
5 Carrer Ample
La construction du Carrer Ample (Rue Large) a commencé vers
la fin du XIXème siècle, dans le cadre du projet d’urbanisation de Baudili Duran, qui reliait le centre
historique de la ville avec le chemin de fer. L’un des premiers bâtiments édifié dans cette rue remonte à
1893 : il s’agit de l’ancien entrepôt de chez Duran (utilisé plus tard comme cinéma) au carrefour avec
la rue Reverend J. Bosch. À partir de cette année des modestes maisons à étage sont bâties, lesquelles
disposaient des petits ateliers de bouchons de liège, qui peu à peu sont devenus des logements. Dans cette
rue on observe des exemples intéressants de l’architecture de la fin du XIXème siècle et jusqu’aux années 20
du XXème siècle : à gauche on trouve can Cubó, can Vilahur, can Duran-Olivé, can Garoina (famille
Esteba) ; à droite, can Ruscalleda, au carrefour avec la rue Raval. L’endroit où vous vous situez, can
Cubó, de style noucentiste, était la maison de Josep Pla, maître des travaux grâce auquel beaucoup
d’immeubles de la ville ont été construits entre la fin du XIXème siècle et les premières décennies du XXème
siècle.
6 Casa dels canonges
Gothique
Maison médiévale distribuée en deux étages. Elle présente
des réminiscences gothiques. En 1900 fut profondément réaménagée et par conséquent il ne reste pas
grand-chose de la façade originale. Un arc de pierres de taille de l’ancienne maison médiévale qui
correspondrait à un ancien portique et une fenêtre gothique, actuellement condamnée, est cependant conservé.
Il faut remarquer encore les ouvertures gothiques jumelées du premier étage, avec des petits arcs trilobées
et pilier central ; la corniche et l’acrotère. Le bâtiment avait possiblement été la maison du
sacristain, qui était même plus prestigieux que le curé, et plus tard fut connue comme la Casa dels Canonges
(la maison des chanoines) à cause du recouvrement des dîmes attribuées au diocèse de Gérone.
7 carrer Major
Le centre historique de Cassà fut l’objet des importantes
transformations à cause de l’industrie du liège ; au Carrer Major (Rue Principale) quelques maisons
attachées au monde industriel furent réédifiées avec des éléments modernistes et éclectiques. Voici l’une de
ces maisons, can Jubert, dont les propriétaires possédaient aussi l’usine Reliable (1926-1996) et la banque
Jubert i Presas (1902-1957) qui avaient le siège au rez-de-chaussée de ce bâtiment. Exceptionnellement,
Cassà comptait deux banques dans la première moitié du XXème siècle, nées pour pourvoir aux besoins
financiers des entrepreneurs du liège. Cette maison réaménagée en 1928, par le maître des travaux Josep Pla,
dispose d’une façade à couper le souffle. Dans cette même rue il y avait la maison moderniste de can Menna
(aujourd’hui disparue), endroit par lequel on accédait à une importante usine bouchonnière, chez Figueras i
Dausà.
8 Coopérative de consommateurs La Protectora
1901 i 1929 - Éclectique
La création des coopératives de consommateurs était très
attachée aux sociétés ouvrières industrielles qui dans la ville représentaient principalement les employés
du liège. Cette coopérative, qui existait déjà en 1884, a eu rapidement plus de 400 associés et l’on y
trouvait des produits à des prix plus bas. La coopérative cessa son activité au début des années 60 du XXème
siècle. Les deux bâtiments correspondent à des époques différentes : 1901 et 1929. Au bâtiment plus
récent on peut toujours lire dans la partie supérieure le nom de La Protectora. Elles présentent en façade
des décors évoquant des fleurs et des formes géométriques.
9 Travessera del Passeig de Vilaret et Passeig de Vilaret
Dans la Travessera del Passeig de Vilaret on peut toujours
voir quelques cours spacieuses des usines de liège où étaient orientées les grandes fenêtres qui éclairaient
les salles de travaux. Dans la partie postérieure se dressent les maisons des propriétaires et les ateliers
qui avaient la façade principale au Carrer de la Indústria (Rue de l’Industrie).
Le Passeig de Vilaret fut construit en 1894 avec le nom de Place Nouvelle et c’était le fruit de
l’élargissement de la ville vers la route. À travers le Passeig Vilaret on accédait à une autre usine
importante, Oller, avec la maison du propriétaire dans la partie postérieure, bien conservée de nos jours au
28 du Carrer de Marina. À côté de cette usine nous pouvons admirer, au coin avec le Carrer de Marina, une
autre construction spectaculaire, can Figueres, bâtie en 1920 par l’architecte Isidre Bosch, qui dispose des
magnifiques grilles en fer forgé réalisées par Antoni Planas (Serreta).
10 Alzina surera
Carrer del Castell
Dans le tronc de ce remarquable exemple de chêne-liège on
peut observer la marque de la dernière fois que l’on leva l’écorce visant à produire du liège. Cet arbre fut
planté en 1959 ou 1960 devant l’entrée de l’ancien entrepôt de l’entrepreneur du liège Enric Mestres i Roca
et aux côtés de ce qui avait été la coopérative « cassanenca » Uprodeco (Unión de Productores de
Desperdicio del Corcho), fondée en 1952 et impulsée par des patrons des usines de liège. Elle était connue
couramment comme El Trust et presque toutes les entreprises du liège de la ville l’intégraient.
11 Carrer Martí Dausà et de la Indústria
Ce bâtiment avait été une importante usine de liège,
Rich-Xiberta, bien qu’elle ait été plus tôt le siège d’une école privée et laïque, l’Escola Politècnica
Cassanenca, connue couramment comme can Vilaret. Créée en 1887, elle s’est transféré dans ce bâtiment en
1912 et a eu une très bonne réputation à cause de la pédagogie innovatrice que l’on y pratiquait. Tout au
fond de la rue on entrevoit une autre maison de propriétaires des entreprises du liège, can Tou, (usine
Dausà), déjà dans la Rue Indústria. La Rue Indústria (Carrer de la Indústria) était l’ancien grand chemin
qui menait à La Bisbal, dont la construction commença au XVIII siècle dû au besoin de la ville de s’agrandir
vers ce secteur. La rue s’appelait Carrer de la Llet (Rue du Lait), même si en 1887 on le nomma déjà Carrer
de la Indústria (Rue de l’Industrie), ce qui parle de la forte implantation de cette activité. Il y avait
des usines comme can Tou, citée au-dessus, can Calau, can Cassà, can Turon, can Barceló, can Xiberta… et la
deuxième banque de Cassà, la Banque Bosch i Codolà (1909-1956).
.
12 Can Trinxeria
1897 - Moderniste
Maison de famille d’une branche du lignage Trincheria que
la mairie acquit en 2000. Elle était habitée par des grands propriétaires ruraux avec des intérêts sur le
liège des montagnes des Gavarres. L’un d’eux fut Marçal de Trincheria, important défenseur de l’industrie du
liège de la région de Gérone et auteur du livre La Liga aduanera hispano portuguesa vers la fin du
XIXème siècle. On constate que Can Trinxeria est le meilleur exemple de style néo-médiéval qui existe dans
la ville. Il s’inscrit dans l’historicisme, plus précisément dans le style néo-gothique : il veut
réinterpréter les palais de l’architecture gothique civile catalane, évoquant un petit palais urbain. Josep
Balet, l’architecte, y rajouta des éléments locaux, comme la formidable scène de chasse qui se trouve dans
la balustrade extérieure du premier étage. La sculpture de Saint-Georges, patron de la Catalogne, située
sous le balcon semi-circulaire, les éléments de décoration figuratifs, végétaux et animaux et les pinacles
ornés avec des sculptures en ronde bosse d’inspiration médiévale constituent des autres éléments notables de
la façade. On aperçoit des autres points d’intérêt : les peintures murales et la salle voûtée en
berceau avec des coquilles à l’intérieur, et la tour du moulin à vent érigé dans le jardin, de plante
octogonale et style néo-arabe.
13 Centre recreatiu
1912 - Éclectique
Espace de loisir et aussi site de discussion et lecture et
la nouvelle société industrielle qui se composait d’un café (édifié en 1892) et d’un théâtre et salle de bal
(1897), qui étaient vraiment très populaires. La figure du lecteur dans les usines de liège, qui lisait les
nouvelles des journaux au reste des employés, constitue un bel exemple de l’importance donnée à
l’instruction par le mouvement ouvrier.
Dans un premier temps il fut le siège du Círculo Recreativo, et en 1912 devint le siège du Centro de la
Unión Republicana, laquelle commanda à l’architecte Rafael Masó une véritable rénovation, dont il ne nous
reste malheureusement pas grand-chose. Le Centro fut le cadre de nombreuses activités politiques mais il fut
notamment un espace de détente populaire jusqu’au déclenchement de la Guerre civile espagnole. En 1942
accueillit le Círculo Recreativo, société qui est parvenue jusqu’à nos jours, appelée à présent Centre
Recreatiu.
Le rez-de-chaussée a subit beaucoup d’aménagements, tandis que la partie supérieure a gardé plus fidèlement
ses éléments originales. Le nom de l’ancienne société, Centro de la Unión Republicana, figurait dans la
corniche qui présente le centre de la façade.
14 Sala Galà
1910 - Éclectique
L’architecte Isidre Bosch conçut dès le départ le bâtiment
comme une salle de bal, dans le cadre d’une société industrielle qui avait besoin des nouveaux lieux de
récréation. En 1969 fut transformée en discothèque. Ainsi, d’abord nommée Sala Galà, et ensuite Sir Thomas,
cet endroit fut le centre de divertissement et loisir de la jeunesse de Cassà et voire des villes voisines
au cours de presque trois quarts de siècle. Après plusieurs années de fermeture, la Mairie l’acquit en 1998
et en 2003 elle fut rouverte à but culturel.
L’édifice s’inscrit dans le style éclectique et présente une nef à trois étages. Les deux façades n’ayant
pas subit des grandes transformations tout au long des années on y observe l’utilisation des éléments
décoratifs qui appartiennent à un large éventail de styles, le décor des couronnements et l’emploi du fer
forgé.
Le bâtiment d’en face est également intéressant, connu sous le nom El Rotllo, construit en 1912 par le même
architecte, avec une façade caractéristique qui présente des éléments modernistes.
15 Can Serra
1910 - Moderniste
Elle compte parmi les plus importants témoignages
d’immeuble particulier des entrepreneurs du liège de la ville. Son dernier propriétaire, Josep Serra i Carbó
(1857-1940), déposa plusieurs brevets tels que la formule d’un aggloméré de liège qu’il vendit à la Crown
Cork & Seal Corp. de Baltimore, (États-Unis), laquelle fut utilisée pour la fabrication des disques
rendant possible l’hermétisme des répandus bouchons couronne et qui lui permit de faire fortune.
L’architecte Isidre Bosch conçut cette maison pendant que ses propriétaires habitaient à Baltimore ;
c’est dans la partie postérieure de l’enceinte où se dressait l’usine, connue sous le nom de Can Serra
(aujourd’hui disparue), qui était parfaitement visible depuis le Carrer del Molí (rue du Moulin).
.
16 Ensemble de Can Frigola et la Torre Salvana
XVIème siècle - Gothique
Il est le complexe architectural civile le plus ancien et
important de Cassà, composé par une maison et la tour adossée. L’ensemble fut bâti au XVIème siècle par la
famille Salvà, il fut transféré ultérieurement à la commune et vers le milieu du XIXème siècle à la famille
Frigola, exception faite de la tour adossée, qui continua d’être de propriété communale et qui servit de
prison.
Les usages donnés à la maison Frigola furent une auberge, un magasin où l’on trouvait du pain, du vin, de la
viande...
On remarque dans la façade de can Frigola sa grande porte d’entrée à vousseaux, les arcs en accolade, de
style gothique et la tour de plante carrée avec un toit à quatre versants, qui se compose de quatre étages
connectés par un escalier en colimaçon. Le deuxième étage et son échauguette circulaire sont des éléments
des aménagements ultérieurs, probablement du XVIIème siècle.
17 Voltes de les Mesures
XVIIIème siècle - Œuvre populaire
Il s’agit du seul porche qui existe à Cassà. Les éléments
originaux qui se conservent sont les bases en pierre naturelle du porche et les dalles du pavé.
18 Plaça Petita
C’est l’un des coins les plus charmants de la ville et
l’une des places qui restent de ce qui était le cœur du village médiéval autour duquel Cassà s’agrandit.
Pendant des siècles et des siècles cette place fut l’épicentre de l’activité commerciale et ludique. Elle
était pleine de magasins et au centre avait lieu le marché, et des activités festives les grands jours.
C’est dans cet endroit où se trouvaient des anciens édifices comme l’hôpital des pauvres au XVIème siècle,
et c’était ici où les jurés de l’Université de Cassà (précédent du gouvernement local) étaient élus par
tirage au sort, dans un curieux processus de sélection minutieusement décrit dans des documents royaux du
XVIème siècle qui était lu à haute voix dans la place avant le début de la cérémonie.
.
19 Église paroissiale
XVIème siècle - Gothique
Sa construction commença au XVIème siècle sur les restes
d’une église romane qui datait de la fin du XIIème siècle et qui ne fut pas achevée jusqu’au XVIIIème. Elle
est surtout de style gothique, avec des éléments de la Renaissance sur la façade et néo-classiques dans les
chapelles des croisillons. Le maître-autel construit par le sculpter Pau Costa fut détruit pendant la Guerre
civile espagnole. Il ne reste de l’autel original que quatre colonnes salomoniques, les portes de
Saint-Pierre et de Saint-Paul et l’ostensoir, tandis que le reste est une reproduction faite par Ramon
Pericay dans les années 60 du dernier siècle. Pendant la Guerre fut également détruit le bel autel baroque
des Sogues (autel des Cordes), aussi de Pau Costa, et celui plus ancien, appelé autel del Roser. Quelques
autres éléments remarquables sont la sculpture de Saint-Martin, patron de la paroisse, sur l’entrée
principale et les chapiteaux romans qui se préservent encastrés dans quelques parements intérieurs. Les
grandes fenêtres néo-gothiques de la nef furent construites à partir de 1926.
20 École La Salle et Capella de les Monges
1881-1906 - Néo-classique et néo-gothique
Propriété religieuse
La nouvelle société industrielle entraîna une amélioration
de la qualité de l’enseignement. Des écoles laïques, comme l’école Vilaret, et des écoles religieuses furent
établies pour mettre fin à la situation pénible des écoles publiques du XIXème siècle. Les écoles
religieuses furent placées dans cette rue : celle des filles, les Filles du Cœur Immaculé de Marie
(fondée en 1863), et celle des garçons, La Salle (fondée en 1881), qui continue toujours son activité
pédagogique et qui en 2005 fut récompensée de la croix de Saint-Georges par le Gouvernement de Catalogne.
Les deux éléments représentatifs se situent dans les deux coins de l’ensemble et ils datent de la même
année, 1906, construits par le même maître des travaux, Josep Pla. L’un d’eux est la façade plus proche au
Carrer de l’Estació (Rue de la Gare), qui présente une composition d’inspiration néo-classique, et à l’autre
bout, la Capella de les Monges (Chapelle des Nonnes), de style néo-gothique, aujourd’hui transformée en
auditorium. En 1978 les religieuses arrêtèrent son activité pédagogique et le Patronat des Écoles
Chrétiennes l’acquit pour agrandir l’école et continuer sa tâche éducative.
